Video del conte: EL DESERT

Doncs aquí està el nostre video, espero que us agradi.

Conte a l'estil Pere Calders

La bona fe

Un matí d’un 4 de setembre em vaig aixecar amb moltes ganes ja que era el meu aniversari. Quan em vaig canviar de roba i vaig anar a la cuina per fer-me l’esmorzar em vaig adonar que ni a la nevera ni als calaixos hi havia menjar que m’agradés per esmorzar, només n’hi havia fruita, verdures, hortalisses... En fi, res per esmorzar, llavors vaig decidir anar a la botiga del meu amic Sergi Altipreu a comprar alguna cosa.
Quan vaig sortir de casa vaig veure que feia molt bon temps, en arribar a la cantonada em va venir un home amb un nas gegant, que per un moment em vaig pensar que tenia una fletxa d’un arc allà ficada, i em va dir:

-          Perdoni bon home, es que he perdut el moneder i visc a Madrid i he d’agafar el primer tren que surti per la tarda.

-          Molt bé, i quin problema n’hi ha? – li vaig dir.

-          Doncs, que si em podria deixar 20 euros per poder comprar el bitllet del tren – em va dir amb una cara de tristor.

-          Si home, es clar que t’ho deixaré. – li vaig dir tot orgullós del que estava fent.

Després d’això em va demanar moltes gràcies i se’m va anar amb moltes presses.

Abans d’arribar a la botiga del meu amic vaig veure que al riu Congost s’estava ofegant una noia i vaig anar ràpidament a ajudar-la. Quan ja érem a fora de l’aigua i mentre tothom em felicitava i fins i tot em deien que els hi signés autògrafs vaig veure que era impossible que aquella noia s’estigués ofegant perquè tenia uns braços que li haurien pogut servir de flotador. La noia no parava de dir-me gràcies i de donar-me petons però vaig veure la hora que és i me’n vaig anar ràpidament perque tenia molta gana. Per sort com feia molt de sol, la roba se’m va assecar molt ràpidament.

Just al semàfor que em faltava creuar per arribar a la botiga d’en Sergi Altipreu vaig veure un home cec ( amb uns ulls gegants que vaig preguntar-me com podia quedar-se cec tenint aquells ulls gegants que li tapaven mitja cara) i d’una gran edat que semblava que li feia por creuar i, vaig decidir, agafar-li de la mà i ajudar-lo a creuar i quan el vaig agafar no em va dir res de res (devia ser que estava acostumat a que la gent li ajudés a creuar) això si, un cop vam arribar a l’altre vorera em va donar les gràcies i fins i tot va treure un bitllet de 50 euros i me’l volia donar però jo honradament no el vaig agafar.

Ja, per fi, a la botiga del meu amic, amb una gana que em moria vaig adonar-me que el no tenia bitllets i llavors em vaig enrecordar que l’únic bitllet que portava se’l vaig donar a aquell home que havia perdut el moneder, però el que més em va sorprendre era que se m’havia trencat la targeta de crèdit i que estava molt mullada i segurament es deu a que em vaig ficar a l’aigua del riu Congost a ajudar a aquella noia que s’estava ofegant. Per un moment vaig estar tranquil perquè com l’amo de la botiga és el meu amic,doncs, em podia portar coses i qualsevol altra dia tornar per a pagar el que em portaria, quan em vaig apropar a la caixa i li vaig preguntar al caixer, que tenia uns dits a les mans que semblaven 10 pastanagues, on estava en Sergi em va dir que estava en una reunió amb un multimilionari de Madrid i que encara que li truqués no em respondria perquè s’havia deixat el telèfon a la botiga.
Tenia un petit problema i era que com el caixer no em coneixia, doncs, no em podria emportar res sense pagar i a sobte només portava 50 cèntims a la butxaca però de res em serviria perquè el meu amic Sergi Altipreu té uns preus molt alts. Quan vaig sortir de la botiga i em dirigia a alguna altra botiga vaig veure que estava tot tancat i ja que era l’hora de dinar i tothom tancava.

Vaig decidir tornar a casa, si hi arribava perquè tenia una gana que segurament em moriria, i just quan em quedaven pocs metres per arribar a casa vaig veure com una dona amb un munt de joies al coll i a les mans, que semblava que s’hagi empassat una joieria, cridava perquè un home li havia robat la bossa i de cop i sobte els meus peus comencen a córrer, com que de petit vaig ser escollit el nen més ràpid de la meva població natal, Granollers, doncs de seguida vaig atrapar al lladre i li vaig agafar la bossa i se la vaig tornar a la dona que semblava que no era conscient del que estava veient. Quan se la vaig donar em va demanar un munt de gràcies i em volia donar un bitllet de 100 euros!!! Però honradament no el vaig agafar.

Ja per fi vaig arribar a casa i ara el menjar que hi havia als calaixos i a la nevera (verdures, fruites, hortalisses...) ara si que em servien per dinar. Després de dinar vaig anar a dutxar-me ja que el dia havia estat molt més cansat del que m’esperava i de tanta acció que vaig tenir aquell dia ja  m’havia oblidat de que era el meu aniversari.
Després d’un bon dinar, d’una bona dutxa i d’una bona migdiada vaig anar al gimnàs i després a jugar a futbol amb els meus amics vaig tornar a casa molt trist ja que ningú se’n va enrecordar de que era el meu aniversari.

Quan vaig entrar a casa de cop i sobte se’n van encendre els llums i vaig veure que els meus amics i la meva família ( que era l’única que tenia una copia de la meva clau de casa ) m’havien preparat una festa sorpresa i estava el menjador  ple de regals. Ens ho vam passar tan bé que el temps va passar volant i ja eren dos quarts de dotze i els meus amics i familiar se’n van anar. Jo el que vaig fer va ser anar a rentar-me les dents i em vaig estirar al llit i molt ràpidament em vaig quedar adormir, segurament com a conseqüència de lo cansat que havia estat el dia.

Al dia següent quan em vaig aixecar vaig trobar que el la casa estava neta després de la festa del dia anterior i que l’esmorzar estava preparat i amb el menjar que a mí m’agrada per esmorzar. El dia m’estava anant molt bé: la casa neta, l’esmorzar preparat, em vaig trobar un bitllet de 50 euros i moltes coses més. Però el més sorprenent va ser quan vaig engegar la televisió i vaig veure a les notícies que l’home que li vaig donar el bitllet de 20 euros per a què agafi el tren era un multimilionari i que n’havia d’estar a Madrid si o si per a tancar un acord que ajudaria  a Espanya a sortir de la crisis però abans de que acabi el telediari uns policies van trencar la porta de la meva casa i em van agafar i em van fer pujar a un helicòpter i em van portar cap a Madrid on m’estava esperant el rei i el president del Govern, la noia que vaig ajudar quan s’estava ofegant al riu, l’home cec que vaig ajudar a creuar el carrer, la dona que li vaig recuperar la seva bossa i, és clar, el que no podia faltar, l’home que li vaig deixar el bitllet de 20 euros !!!

El multimilionari em va dir que aquella gent que jo havia ajudat eren de la seva família i juntament amb el rei i el president, tots em van donar les gràcies per haver-los salvat a ells i al país ja que si el multimilionari no arriba a agafar el tren, doncs, no hauria arribat just a temps a Madrid i Espanya no estaria molt a prop de sortir de la crisis.

Tots  van decidir que jo fos escollit assessor del president del Govern ja que era molt bona persona i que els meus actes eren dignes d’un home exemplar i segurament únic.
I així va ser com em van escollir assessor del president del Govern fill meu. T’ ha quedat clar?

Autors exiliats

Vegem alguns dels tants i tants autors exiliats.

- Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983) fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres guardons, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980. Es considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent.

Rodoreda conreà tant la poesia com el teatre o el conte, tot i que destaca especialment en la novel·la.

El 23 de gener de 1939 Mercè Rodoreda marxà a l'exili, concretament a Perpinyà.

L'obra de Mercè Rodoreda es fa contemporània a partir de l'experiència de la guerra i  tal com va succeir amb tots els autors de la seva generació, l'obra de Rodoreda està marcada per la guerra civil espanyola. Per això les seves novel·les són les grans novel·les de la literatura catalana moderna.

- Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 29 de setembre de 1912 - 21 de juliol de 1994) fou un escriptor i dibuixant català. És un dels escriptors catalans del segle XX més populars. Destaca sobretot com a contista.

Encara que la figura de Calders es relaciona amb el conte, l'autor també va fer incursions en la novel · la. Entre les seves obres més destacades poden citar Cròniques de la veritat oculta (1955), Demà​​, a les tres de la matinada (1959), L'ombra de l'atzavara (publicada també el 1959), Ronda naval sota la boira (1966) , Invasió subtil i altres contes (1978) i Aquí descansa Nevares (1980).

Tal com va succeir amb tots els autors de la seva generació, l'obra de Calders està marcada per la guerra civil espanyola.

- Avel·lí Artís-Gener (Barcelona, 28/05/1912 - 07/05/2000). Narrador, periodista, ninotaire, escenògraf i pintor. Es formà com a escenògraf i dibuixant, tot i que ben aviat s'interessà pel periodisme. Quan va esclatar la Guerra Civil s'allistà com a voluntari a l'exèrcit republicà i, en acabar, fou empresonat a França des d'on emigrà amb la seva família a Mèxic. 

És en aquesta època en què s'enamora de la cultura precolombina, fruit de la qual en sortirà el seu llibre més reconegut, Paraules d'Opòton el vell.

- Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884 - Brussel·les 1970). La seva vida  abraça un període apassionant de la literatura i, en general, de la cultura i la història de Catalunya: Carner neix durant el modernisme però viu encara la maduresa de molts dels homes de la Renaixença, creix amb el noucentisme i el representa.

Escull l'exili mexicà però aconsegueix tornar a Europa, emprengué el camí de l'exili, primer a Mèxic (1939 al 1945), on fou professor al Colegio de México, i després a Bèlgica on morí l'any 1970, poc després d'un breu (i sembla que no gaire conscient) retorn a Catalunya. Si es coneix Josep Carner com el príncep dels poetes és perquè, amb la seva obra poètica, va situar la poesia catalana a l'alçada de la poesia europea del seu temps, emplenant amb la seva saviesa i la seva habilitat els buits a què segles d'abandonament del català com a llengua de cultura l'havien forçada.

Carles Riba (Barcelona 1983 – 1959) va ser un escriptor i poeta català. Compromès amn el catalanisme i amb la II República Espanyola, es va veure obligat a exiliar-se a Montpeller (França) després de la victòria franquista.

La seva poesia estableix la voluntat de tractar l'amor com a element poètic, amb unes referències cultes que mostraven la seva amplíssima cultura clàssica i anglogermànica.

Els motius d'Antígona

Els motius d'Antígona són que com a germana seva ha d'enterrar al seu germà i ella diu que les lleis humanes no están damunt de les divines. I com a persona la seva obligació es obeir els déus i no té por a les conseqüències que això li comporta ja que ella el que tem es els déus i no a Creont.

Antígona si no hagués desobeit les ordres de Creont es podia haver salvat.

En fi, els motius d'Antígona per no obeir les ordres de Creont són que, vol enterrar a un dels seus germans, a Etèocles com es mereix, ja que aquest no havia rebut els rituals funeraris com l’altre germà Polínices.

Arbre genealògic de la família d'Edip

Breu resum d'Antígona

En la mitologia grega, Antígona és filla d'Èdip i Jocasta i és germana de Ismene, Etèocles i Polinices. Va acompanyar al seu pare Èdip (rei de Tebes) a l'exili i, a la seva mort, va tornar a la ciutat.

En el mite, els dos germans barons d'Antígona es troben constantment lluitant pel tron ​​de Tebas, a causa d'una maledicció que el seu pare havia llançat contra ells. Se suposava que Etèocles i Polinices s'anaven a tornar el tron periòdicament, però, en algun moment, Eteocles decideix quedar-se al poder després de complert el seu període, de manera que es desencadena una guerra, doncs, ofès, Polinices busca ajuda en una ciutat veïna, arma un exèrcit i torna per reclamar el que és seu. La guerra conclou amb la mort dels dos germans en batalla, cada un a mans de l'altre, com deia la profecia. Creont, llavors, es converteix en rei de Tebas i dictamina que, per haver traït a la seva pàtria, Polinices no serà enterrat dignament i es deixarà als afores de la ciutat a l'arbitri dels corbs i els gossos.

Els honors fúnebres eren molt importants per als grecs, ja que l'ànima d'un cos que no era enterrat estava condemnada a vagar per la terra eternament. Per tal raó, Antígona decideix enterrar el seu germà i realitzar sobre el seu cos els corresponents ritus, rebel · lant així contra Creont, el seu oncle i sogre (doncs estava compromesa amb Hemón, fill d'aquell).

La desobediència implica per Antígona la seva pròpia mort: condemnada a ser enterrada viva, evita el suplici penjant-se.

Ja està aquí, esperu que us agradi:

Baudelaire

Obra:

Charles Baudelaire (1821-1867) és un dels més famosos dels poetes francesos. La seva obra Les Fleurs du Mal, va produir un escàndol pel seu contingut. Es van suprimir sis poemes i va ser multat per ultratge a la moral. L'obra de Baudelaire va marcar l'inici de la poesia simbolista.

Baudelaire és considerat un dels més grans poetes del segle XIX, per l'originalitat de la seva concepció i la perfecció de la forma. És sens dubte el poeta de la modernitat francesa. Més que cap altre del seu temps, representa al poeta de la civilització urbana contemporània.

obres principals:

En poesia: Les Flors del Mal; Els Paradisos Artificials.
En prosa: Petits poemes en prosa; Diari íntim.

Vida:

Neix a París el 9 d'abril de 1821. El poeta té 6 anys quan el seu pare mor el 1827 deixant una discreta herència.

El 1840, amb 19 anys, es matricula a la Facultat de Dret, Baudelaire va escriure els seus primers poemes a la tornada del seu viatge del Carib encara que al principi es va dedicar sobretot a la crítica artística.

El 1845, histèric, assaja el suïcidi en un cabaret davant un grup d'amics, on es fa un tall amb un punyal. El seu padrastre, per por a l'escàndol, li paga els seus deutes i el porta a viure amb ell i amb la seva mare a l'elegant plaça Vendôme, però aviat tornarà a viure sol.

El 1851 Luis Napoleó dóna un cop d'estat i assumeix tots els poders, el que indigna a Baudelaire, potser perquè nomena al seu padrastre ambaixador a Madrid.

Encara que va escriure els seus poemes amb 23 anys, es van publicar al juny de 1857.

El 1961 presenta la seva candidatura a l'Acadèmia Francesa, Cerca el reconeixement oficial de la seva tasca. En 1864 viatja a Bèlgica, on viurà durant dos anys a Brussel · les. Allà tracta de guanyar-se la seva vida dictant conferències sobre art.

En la seva correspondència expressa el seu desig de recórrer al suïcidi. Tot i una nova subvenció estatal, la seva economia és molt precària. Miserable i amb sífilis, la seva existència és una gran ruïna, la seva salut està ja completament minada i el 1866 pateix un atac de paràlisi general que el deixa gairebé mut. La seva mare viatja a Brussel · les i de retorn a París interna al seu fill moribund en un hospital. La malaltia s'agreuja ràpidament, i la seva vida no és ja més que una lenta agonia que es perllonga durant un any.
el 31 agost 1867 mor tristament als 46 anys, en braços de la seva mare en el mateix hospital on estava ingressat.

Va ser enterrat al cementiri de Montparnase, al costat de la tomba del seu padrastre, a qui sempre va odiar.

Posteriorment, el 1868, es van publicar els seus Petits poemes en prosa.

Comentari del fragment de l'obra

Aquest fragment pertany al capítol 5 de la novel•la, Quadern d’Aram, publicada l’any

1997 que explica, a través de les veus d’Aram, el noi protagonista, i de la seva mare

Maryk conservades en un quadern, la deportació i l’assassinat de milers d’armenis de

Turquia, des de la Mar Negra a Cilícia.

La novel•la explica el recorregut vital (ja que els hi salva la vida aquell viatge) de

mare i fill. Ells escapen de la mort, que arriba sense pietat, quan el govern turc decideix

eliminar el poble armeni amb la pena al seu dedins, un viatge iniciàtic que fa que Aram

es torni tot un home.

L’autora és la narradora, poeta i traductora Maria Àngels Anglada (Vic, 1930-Figueres,

1999). Ella va escriure en els seus últims anys de vida, concretament al 1997, dos anys

abans de morir. Si coneguéssim a Maria Àngels Anglada i desprès llegeixi’m aquesta

novel•la (Quadern d’Aram) sense saber que la ha escrit ella, doncs seria fàcil adivinar

que ha sigut la mateixa Anglada la autora d’aquesta novel•la ja que és una persona amb

molt de tacte, sentimentalista, pacífica... i ho ha demostrat escribint aquesta novel•la i

altre molt semblant, El violí d’Auschwitz (1994), ens explica la vida d'un violer jueu al

camp de concentració nazi i que l’obliguen a inventar un violí que sonés perfecte i si no

el mataven.

Amb aquestes dues novel•les ens fa mostrar que era una gran persona i molt pacífica i

indignada per les injustícies i guerres que feien i fan els humans.

El fragment, concretament, la mare d’Aram ens diu que el seu fill, s’havia convertit tot

un home ja que no es queixava mai de gana ni de sed ni de cansament i això que havien

fet un llarg viatge a peu, on ella i Aram van veure imatges molt tristes, com: gent morta

tirada al terra, gent morint-se de gana… i més imatges d’aquest tipus.

Marik tambè diu que van tenir sort de fer aquest viatge ja que els havia salvat de la

mort, però aquest en aquest fragment, la seva idea és transmetre’ns que el seu fill està

fet tot un home.

Com hem dit gràcies a la seva prometença es poden salvar els dos, però abans

d’ emprendre el viatge ningú de la família s’hauria imaginat que cap d’aquest

esdeveniments hagués pogut tenir lloc, tot i que ja havien hi havia hagut matances

anteriorment. De Vahé, el seu estimat marit descriu que era un poeta que estimava

Armènia, el seu país, i per transmetre aquest amor ho feia mitjançant la poesia, uns

poemes que Marik ja sabia de memòria.

Per últim Vahé és descrit com un poeta enamorat de la seva terra que transmetia aquesta

passió als qui el rodejaven.

Pertany clarament a la part mitjana de la novel•la, concretament, al capítol 5, quan ells

estan a Marsella.

La narradora és Marik i per tant estem parlant d’un narrador intern protagonista. Utilitza

el passat, concretamente, la 1ª persona del singular (m’ha impressionat), 3ª del singular

(en Grigor deixava beure…), 1ª del plural (pensàvem), 3ª del plural (molta gent de Van

havien marxat…).

En aquest petit fragment es nombren personatges rodons (Vahé, Marik i Aram) i

personatges plans (Gabriel, Grigor i la gent de Van). Casualment els personatges

rodons, són els principals i els plans, els secundaris.

L’espai és clarament real i extern, en aquest cas és el camí de Van a Ecmiadzin.

El temps històric és entre 1915 i 1919, una mica desprès de l’exterminació del poble

armeni per part dels turcs (encara que en aquells anys encara estaven els turcs matant als

armenis).

Pel que fa al temps del discurs, són freqüents les retrospeccions, l’exemple de

retrospección apareix quan la narradora explica el llarg viatge que van duu a terme i

quan parla del seu marit mort, Vahé. De tota manera, al llarg de la novel•la es fa ús

reiterat d’aquest recurs, especialment quan Marik explica una mica la seva vida anterior.

El mode d’expressió utilitzat aquí és el narratiu, sempre en un to subjectiu.

En principi, crec que si que seria una novel•la psicològica ja que el narrador fa

comentaris sobre allò que explica.

El fragment comentat, està al mitg de la novel•la i és bastant important ja que Marik i

Aram encara no saben la trista notícia: Vahé és mort!!

Les parts intermedies de les novel•les solen ser molt importants i interessants ja que

passen coses que si no haguéssin passat, doncs, haurien canviat el final.

Com ja he dit anteriorment, és un fragment important ja que en ell coneixem per part

de la protagnista que Aram es va fent un home, almenys, anímica i psicològicament.

Físicament no ho sabem.

Viatge per la Mediterrània

Marca en un mapa d'Europa els llocs pels quals passà Aram en el seu viatge des de Trebisonda fins a Cadaqués, on, segons l'autora, s'establi definitivament, i digues quins països va creuar.

· Trebisonda
· Monestir de Narek
· Poblet a prop del llac Van
· Ecmiazdin
· Jerevan
· Atenes
· Corint
· Patràs
· Bríndisi
· Gènova
· Marsella

Armènia

Treball sobre Armènia

El país d’Armènia: Des del 1990 és una república independent que es va segregar de la Unió Soviètica. Geogràficament l'estat armeni pertany a Àsia, tot i que està fortament lligat a Europa per raons històriques i culturals. Els seus límits són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia al sud-oest i l'Iran al sud-est. La capital és Erevan.

Font:

Història: Armènia va ser el primer país a adoptar oficialment el cristianisme com a religió, al començament del segle IV. El país ha estat dominat pels imperis Romà, Bizantí, Persa i Otomà en el curs dels segles, excepte alguns períodes d'independència.
El 1828, el país va ser ocupat per l'imperi Rus i el 1922 es va integrar, juntament amb Geòrgia i l'Azerbaitjan, a la República Socialista Soviètica de Transcucàsia.
El 1936 es dissol aquesta federació i el país passa a formar part de l'URSS amb el nom de República Socialista Soviètica d'Armènia.
Posteriorment el Moviment Nacional Panarmeni (MNP) venç en les eleccions del 1990. El principal objectiu d'aquest moviment és obtenir la independència de forma legal i pacífica. Després de la caiguda del bloc el 1991, el Soviet Suprem d'Armènia declara la independència del país després d'un referèndum popular.
Levon Ter-Petrosian es converteix en el primer president d'aquesta república independent.

Font:

Genocidi i diàspora a Armènia: El genocidi armeni es tracta d’un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia que vivia a Turquia, realitzades per l'imperi Otomà a les acaballes del segle XIX i singularment l’any 1915, durant el règim dels Joves Turcs. L’objectiu era l’eliminació física del poble armeni a Turquia, i hom calcula fins a un milió i mig de morts. I un altre milió de deportats en el que es coneix com la “diàspora armènia”!. La gent que va tenir sort i no va morir ni tampoc va ser deportada, doncs, va fugir cap a altres països (Grècia, EE.UU, França, Itàlia...).

Font:

Alguns autors que han fet referència el tema son:

- Franz Werfel amb Els 40 dies de Musa Dagh publicat al 1933:

És una novel · la escrita per l'autor jueu Franz Werfel.
La novel · la és un relat de ficció basat en la defensa de la vida real de Musa Dagh pels armenis que s'enfrontaven a les deportacions i massacres sistemàticament ordenades pel govern central. Encara que narra l'extermini dels armenis a mans de l'imperi otomà, aquesta és l'obra que llegien els jueus del gueto de Varsòvia durant el seu captiveri, doncs la seva història reflecteix, millor que cap altra, el seu martiri.

-Marc Morte amb Els fills de l'Ararat publicat al 2008:

A través de les paraules de l'anciana senyora Argopian, Kevin reviu la vida d'una nena i la seva família en un petit poble de l'interior d'Anatòlia fins que la barbàrie s'abat sobre ells. En aquest descens a l'infern, Araxie s'enfrontarà a la vida en tota la seva cruesa i perdrà la seva innocència per sempre, però també coneixerà persones i llocs que li demostraran que fins i tot en el pitjor dels deserts la vida és capaç de sobreviure.

-Atom Egoyan amb Ararat publicat al 2002:

Està basada en la massacre de Van, durant el Genocidi Armeni.

Aquesta pel·lícula entrellaça les històries de dues famílies, amb conflictes interiors sense resoldre. Raffi, d'origen armeni, lluita amb el record del seu pare i amb les reaccions oposades que aquest record suscita en la seva mare.

Maria Àngels Anglada

Va néixer a Vic el 9 de març de 1930. Durant la guerra i la revolució 1936-1939, passa tres anys refugiada amb la família a Donosti (Euskadi), on cursa els cursos primaris.
Acabada la guerra, torna a Vic amb la família i comença els estudis de batxillerat.

L'any 1945 publica els seus primers poemes en català, dos anys més tard comença a cursar l'especialitat e Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona on va conèixer el seu marit (Jordi Geli) i amb qui es va casar el 10 de maig de 1954.

Tres anys després es va traslladar a Figueres on va començar a fer classes.

L'any 1970 és un any important per a ella ja que a part de publicar el seu primer llibre, també va fer classes de català amb Òmnium Cultural i va ser jurat de premis literaris.
Una dècada després col·labora en diversos moviments polítics i culturals i va formar part de la llista d'Entesa dels Ncionalistes d'Esquerra a les eleccions legislatives catalanes.

La mort del sue marit, l'any 1986, la deixa trasbalsada i té una influència negativa en la seva obra.

Entre totes les seves obres cal destacar la publicació de la novel·la d'El violí d'Auschwitz, ja en els seus últims anys de vida rep la creu de Sant Jordi (1995), publica la novel·la Quadern d'Aram.

Finalment va morir el dia de Sant Jordi l'any 1999.

Comentari d'un poema

Si em vaga...

Contextualització:

Si em vaga és un poema de Josep Carner que pertany a la seva quarta etapa. És una poesia lírica. El va escriure l'any 1957 i pertany al llibre Absències.

Els poemes d'aquesta quarta etapa parlen molt de la Postguerra i el franquisme i "Si em vaga" és un d'ells. Entre d'altres, tambè n'hi ha el de Lleialtat que parla tambè d'aquests temes. Els poetes que escrivien en aquests anys ho feien sobre aquests temes i tristos per la postguerra, l'exili i el franquisme. Josep Carner aquests anys estava a Bèlgica de professor. Lògicament exiliat.

L'objectiu de l'obra és la declaració dels seus principis.

Anàlisi del contingut:

En la primera estrofa diu que si encara té ganes de viure, doncs, ho farà però supervivent d'un cant remot.

2ª estrofa. Viurà amb la cella corrugada.

3ª estrofa: Ens fa entendre que viurà callat, com passant de tot.

4ª estrofa: És una continuació de la tercera estrofa, ja que segueix posant exemples de com viurà. Com la paret en el seu sòtol, Com la pedra en el seu clot.

El títol Si em vaga... és com dir: Si vull... El tòpic literari diria jo que és "El Paradís Perdut" ja que abans de la guerra i tot allò de l'exili, Catalunya li anava tot bé, s'havien aconseguit uns principis i Catalunya i els catalans estaven en un moment dolç.

El tema és la vida, encara que d'una manera indirecta.

Anàlisi de la forma:

La rima d'aquest poema és consonant, tambè és masculina (en 4 versos) i femenina (en els altres 4 versos), dels 8 versos que formen el poema, només 4 rimen, els altres són versos blancs.

A més a més la rima és encadenocreuada (a b c b d b e b).

Els versos són de 8 síl·labes cadascú i llavors tots són d'art menor. N'hi ha 2 sinalefes (versos 1 i 3) i 3 elisions (versos 1, 4 i 8). Per tant, la mètrica és isosil·làbica. El poema al ser tan curt, doncs, no té tornada.

Les figures retòriques d'aquest poema són: l'anàfora, la comparació i la ironía.

El poema està escrit en primera persona del singular i en futur simple.

Conclusió:

A mí m'ha agradat molt perquè és molt impactant veure a un poeta explicant lo malament que ho estava passant i lluny de la seva pàtria i terra.

Jo he escollit aquest poema perquè al segon vers apareix la frase que dóna nom a l'antologia: Supervivent d'un cant remot.

Jo crec que el poema parla una mica del franquisme, ho dic perquè en una estrofa diu: "Viuré dreçant-me com un jutge, només mirant, sense dir mot" i no sé, a mí m'ha recordat al franquisme perquè durant aquella tràgica època no hi havia llibertat d'expressió ni d'opinió.

Diferències entre El Musical i l'obra de Mar i cel

Entre l'obra i el musical hi ha bastants diferències, tant d'escenes com de personatges.

L'escena de l'expulsió dels moriscos (1609) no surt a l'obra, hi ha personatges nous al musical que a l'obra no hi són.

En l'obra no apareix l'escena en què una noia vol matar Saïd i Idriss li salva la vida. A més a més al musical surten un parell d'escenes entre Saïd i Blanca cantant, per exemple: la cançó de "Per què he plorat?". Lògicament a l'obra les escenes de música no hi surten. No només a l'obra no surten escenes musicals sinó que no apareix ni l'escena en què Hassèn es penedeix de no haver fet cas al seu amo (Saïd).

Les dues escenes que més m'han sorprès, ja que són diferents en l'obra i el musical, són:

1) Malek s'atreveix a lluitar amb Saïd i és quan el grumet veu terra.

2) Saïd i Blanca moren de manera diferent que a l'obra !!! A l'obra es llencen Saïd agafa i es llencen al mar desprès de que Blanca sigui ferida d'un cop de bala.

A mí personalment m'ha sorprés molt que hi hagi tantes diferències, sobretot l'última escena, però m'han agradat molt, tant l'obra com el musical (però més el musical).

Però trobo normal tantes diferències ja que en l'obra escenes musicals és normal que no apareguin.

Evidentment els personatges en context són els mateixos, a la banda cristiana apareixen tres personatges principals: Blanca, una novícia, Carles, el seu pare, i el cosí Ferran, patró del vaixell abordat; a la banda morisca, Saïd, com a capità, i Joanot, un cristià renegat, també s'ha de dir que hi ha personatges secundaris com: Malek, Osman, Hassèn, Mahomet, Guillem i Roc, corsaris del vaixell, i cristians esclaus dels corsaris, però en el musical hi ha personatges que no hi són a l'obra, com: Idriss, Maria.

LA POESIA

Què és poesia ?

Poesia és aquesta magia, que consisteix a desvetllar sensacions amb l'ajuda d'una combinació de sons... aquest embruix gràcies al qual idees ens són necessàriament comunicades per paraules que, malgrat tot, noles expressem. (THÉODORE DE BANVILLE)

Definició de Poesia de Wikipedia.

Art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc.

Definició meva de Poesia.

Text amb rima on l'autor el que sol expressar són els seus sentiments. Personalment, crec que les poesies més maques són les que tenen versos de rima menor.

Un poema de la VIDA (pas del temps), l'AMOR, la MORT i la NATURA.

Vida:

AHIR

Menta, farigola,

ruda i romaní.

Una vella, vella com un pergamí

d'hora a la finestra

vol reconfegir

la casa que hom veia

darrere el jardí.

D'allà la cridava

un minyó veí.

Anaven a escola

pel mateix camí.

Que en fa d'anys, sospira,

que ell se li morí !

Tants d'anys fan un dia,

un de sol d'ahir.

I, si s'estimaven,

mai no s'ho van dir.

Menta, farigola,

ruda i romaní.

De "Llibre dels poetes" (1904)

El tòpic d'aquest poema és "Tempus fugit"

Amor:

L'AMOR

L'amor és fruit de l'amistat,

a vegades trencat però mai oblidat.

Pot ser gran o petit

però a vegades acaba

amb l'anell al dit.

De la meva germana

El tòpic d'aquest poema és "El joc de l'amor"

Mort:

Tots som un pou de vida,

tots vivim amb la mort

amagada a una guarida

que ens agafarà de la mà

a poc a poc, o un dia de cop.

Si l’alè es cansa

i l’ombra ens domina.

Si un mal cop de sort

al no- res ens deriva.

Si un esdeveniment

ens paralitza el cor.

Si un joc del destí

ens fa perdre la partida amb la vida,

ja saben els altres que érem part d’un tot

i que el buit s’ha de cobrir amb l’enyor,

i amb les flors i el foc l’eterna fugida.

I serem record,

i serem la baula

d’una cadena que ens uneix a tots

al misteriós món de la vida,

al misteriós món de la mort.

Isabel Barriel

Natura:

ARBRES

Voldria ta ciència,

arbre, per al meu cor,

tu que en el temps geliu ets paciència

i en dia ardent aboques un tresor.

Verd amuntegament d'onades blanes

amb un sospir de pau en cada floc,

el moviment dels núvols agermanes

amb el descans del roc.

Va a cada arbre una cèlica fortuna:

l'auró té deixes d'alba en el fullam recent,

el bedoll s'enamora de la lluna,

en el pi hi ha ditades del ponent.

Cap arbre com el freixe per alta ocelleria

quan apaigava el dia, tot lent, un vel ombriu;

i quan, de matinada, la boira s'esgarria, són cabelleres d'àngel els àlbers vora el riu.

Palpita el vern, de somnis nocturns en recordança.

Tot cintes d'aigua màgica és el desmai suau.

L'om crida el flabiol per a la dansa.

El faig és una església. El roure és un palau.

Tot home es plany, i l'arbre l'espera i l'aixopluga;

li val el foc i l'aigua, li gronxa l'esperit.

Uns arbres són finestra que l'oratjol belluga,

i d'altres són com una nit.

Trigo, mandrós, d'un encís d'arbre a fer-me lliure;

ullcluc, si sento un arbre m'apar tota la mar;

i un davant la meva finestra, fa que encar

no em dolgui prou de viure.

És en el llibre de consol que un dia

el Fill de l'Home un orb guarí,

i aquell tornat de tenebror s'esfereïa

en descobrint els vianants en el matí.

-Veig arbres que caminen- agenollat va dir.

Uns arbres amb follia que corre i poc s'acaba;

arbres que mena a vagareig, en lloc del pur misteri de la saba,

la sang en sotragueig.

-¿ On vas ? - les fulles diuen amb llur fidel frisança.

La branca puja sense cap pensament de mal.

Arbre frenat en una fèrtil esperança,

atura'm tu, si cal.

D'Arbres (1953)

El tòpic d'aquest poema és "Locus Amoenus"

He relacionat el poema que tracta de la mort amb la pel·lícula "LOS OTROS" perquè la pel·lícula ens fa veure que hi ha 2 tipus de morts. Els morts normals i corrents i els morts que no semblen que estiguin morts (semblen persones vives amb una vida normal).