Video del conte: EL DESERT

Doncs aquí està el nostre video, espero que us agradi.

Conte a l'estil Pere Calders

La bona fe

Un matí d’un 4 de setembre em vaig aixecar amb moltes ganes ja que era el meu aniversari. Quan em vaig canviar de roba i vaig anar a la cuina per fer-me l’esmorzar em vaig adonar que ni a la nevera ni als calaixos hi havia menjar que m’agradés per esmorzar, només n’hi havia fruita, verdures, hortalisses... En fi, res per esmorzar, llavors vaig decidir anar a la botiga del meu amic Sergi Altipreu a comprar alguna cosa.
Quan vaig sortir de casa vaig veure que feia molt bon temps, en arribar a la cantonada em va venir un home amb un nas gegant, que per un moment em vaig pensar que tenia una fletxa d’un arc allà ficada, i em va dir:

-          Perdoni bon home, es que he perdut el moneder i visc a Madrid i he d’agafar el primer tren que surti per la tarda.

-          Molt bé, i quin problema n’hi ha? – li vaig dir.

-          Doncs, que si em podria deixar 20 euros per poder comprar el bitllet del tren – em va dir amb una cara de tristor.

-          Si home, es clar que t’ho deixaré. – li vaig dir tot orgullós del que estava fent.

Després d’això em va demanar moltes gràcies i se’m va anar amb moltes presses.

Abans d’arribar a la botiga del meu amic vaig veure que al riu Congost s’estava ofegant una noia i vaig anar ràpidament a ajudar-la. Quan ja érem a fora de l’aigua i mentre tothom em felicitava i fins i tot em deien que els hi signés autògrafs vaig veure que era impossible que aquella noia s’estigués ofegant perquè tenia uns braços que li haurien pogut servir de flotador. La noia no parava de dir-me gràcies i de donar-me petons però vaig veure la hora que és i me’n vaig anar ràpidament perque tenia molta gana. Per sort com feia molt de sol, la roba se’m va assecar molt ràpidament.

Just al semàfor que em faltava creuar per arribar a la botiga d’en Sergi Altipreu vaig veure un home cec ( amb uns ulls gegants que vaig preguntar-me com podia quedar-se cec tenint aquells ulls gegants que li tapaven mitja cara) i d’una gran edat que semblava que li feia por creuar i, vaig decidir, agafar-li de la mà i ajudar-lo a creuar i quan el vaig agafar no em va dir res de res (devia ser que estava acostumat a que la gent li ajudés a creuar) això si, un cop vam arribar a l’altre vorera em va donar les gràcies i fins i tot va treure un bitllet de 50 euros i me’l volia donar però jo honradament no el vaig agafar.

Ja, per fi, a la botiga del meu amic, amb una gana que em moria vaig adonar-me que el no tenia bitllets i llavors em vaig enrecordar que l’únic bitllet que portava se’l vaig donar a aquell home que havia perdut el moneder, però el que més em va sorprendre era que se m’havia trencat la targeta de crèdit i que estava molt mullada i segurament es deu a que em vaig ficar a l’aigua del riu Congost a ajudar a aquella noia que s’estava ofegant. Per un moment vaig estar tranquil perquè com l’amo de la botiga és el meu amic,doncs, em podia portar coses i qualsevol altra dia tornar per a pagar el que em portaria, quan em vaig apropar a la caixa i li vaig preguntar al caixer, que tenia uns dits a les mans que semblaven 10 pastanagues, on estava en Sergi em va dir que estava en una reunió amb un multimilionari de Madrid i que encara que li truqués no em respondria perquè s’havia deixat el telèfon a la botiga.
Tenia un petit problema i era que com el caixer no em coneixia, doncs, no em podria emportar res sense pagar i a sobte només portava 50 cèntims a la butxaca però de res em serviria perquè el meu amic Sergi Altipreu té uns preus molt alts. Quan vaig sortir de la botiga i em dirigia a alguna altra botiga vaig veure que estava tot tancat i ja que era l’hora de dinar i tothom tancava.

Vaig decidir tornar a casa, si hi arribava perquè tenia una gana que segurament em moriria, i just quan em quedaven pocs metres per arribar a casa vaig veure com una dona amb un munt de joies al coll i a les mans, que semblava que s’hagi empassat una joieria, cridava perquè un home li havia robat la bossa i de cop i sobte els meus peus comencen a córrer, com que de petit vaig ser escollit el nen més ràpid de la meva població natal, Granollers, doncs de seguida vaig atrapar al lladre i li vaig agafar la bossa i se la vaig tornar a la dona que semblava que no era conscient del que estava veient. Quan se la vaig donar em va demanar un munt de gràcies i em volia donar un bitllet de 100 euros!!! Però honradament no el vaig agafar.

Ja per fi vaig arribar a casa i ara el menjar que hi havia als calaixos i a la nevera (verdures, fruites, hortalisses...) ara si que em servien per dinar. Després de dinar vaig anar a dutxar-me ja que el dia havia estat molt més cansat del que m’esperava i de tanta acció que vaig tenir aquell dia ja  m’havia oblidat de que era el meu aniversari.
Després d’un bon dinar, d’una bona dutxa i d’una bona migdiada vaig anar al gimnàs i després a jugar a futbol amb els meus amics vaig tornar a casa molt trist ja que ningú se’n va enrecordar de que era el meu aniversari.

Quan vaig entrar a casa de cop i sobte se’n van encendre els llums i vaig veure que els meus amics i la meva família ( que era l’única que tenia una copia de la meva clau de casa ) m’havien preparat una festa sorpresa i estava el menjador  ple de regals. Ens ho vam passar tan bé que el temps va passar volant i ja eren dos quarts de dotze i els meus amics i familiar se’n van anar. Jo el que vaig fer va ser anar a rentar-me les dents i em vaig estirar al llit i molt ràpidament em vaig quedar adormir, segurament com a conseqüència de lo cansat que havia estat el dia.

Al dia següent quan em vaig aixecar vaig trobar que el la casa estava neta després de la festa del dia anterior i que l’esmorzar estava preparat i amb el menjar que a mí m’agrada per esmorzar. El dia m’estava anant molt bé: la casa neta, l’esmorzar preparat, em vaig trobar un bitllet de 50 euros i moltes coses més. Però el més sorprenent va ser quan vaig engegar la televisió i vaig veure a les notícies que l’home que li vaig donar el bitllet de 20 euros per a què agafi el tren era un multimilionari i que n’havia d’estar a Madrid si o si per a tancar un acord que ajudaria  a Espanya a sortir de la crisis però abans de que acabi el telediari uns policies van trencar la porta de la meva casa i em van agafar i em van fer pujar a un helicòpter i em van portar cap a Madrid on m’estava esperant el rei i el president del Govern, la noia que vaig ajudar quan s’estava ofegant al riu, l’home cec que vaig ajudar a creuar el carrer, la dona que li vaig recuperar la seva bossa i, és clar, el que no podia faltar, l’home que li vaig deixar el bitllet de 20 euros !!!

El multimilionari em va dir que aquella gent que jo havia ajudat eren de la seva família i juntament amb el rei i el president, tots em van donar les gràcies per haver-los salvat a ells i al país ja que si el multimilionari no arriba a agafar el tren, doncs, no hauria arribat just a temps a Madrid i Espanya no estaria molt a prop de sortir de la crisis.

Tots  van decidir que jo fos escollit assessor del president del Govern ja que era molt bona persona i que els meus actes eren dignes d’un home exemplar i segurament únic.
I així va ser com em van escollir assessor del president del Govern fill meu. T’ ha quedat clar?