Armènia

Treball sobre Armènia

El país d’Armènia: Des del 1990 és una república independent que es va segregar de la Unió Soviètica. Geogràficament l'estat armeni pertany a Àsia, tot i que està fortament lligat a Europa per raons històriques i culturals. Els seus límits són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia al sud-oest i l'Iran al sud-est. La capital és Erevan.

Font:

Història: Armènia va ser el primer país a adoptar oficialment el cristianisme com a religió, al començament del segle IV. El país ha estat dominat pels imperis Romà, Bizantí, Persa i Otomà en el curs dels segles, excepte alguns períodes d'independència.
El 1828, el país va ser ocupat per l'imperi Rus i el 1922 es va integrar, juntament amb Geòrgia i l'Azerbaitjan, a la República Socialista Soviètica de Transcucàsia.
El 1936 es dissol aquesta federació i el país passa a formar part de l'URSS amb el nom de República Socialista Soviètica d'Armènia.
Posteriorment el Moviment Nacional Panarmeni (MNP) venç en les eleccions del 1990. El principal objectiu d'aquest moviment és obtenir la independència de forma legal i pacífica. Després de la caiguda del bloc el 1991, el Soviet Suprem d'Armènia declara la independència del país després d'un referèndum popular.
Levon Ter-Petrosian es converteix en el primer president d'aquesta república independent.

Font:

Genocidi i diàspora a Armènia: El genocidi armeni es tracta d’un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia que vivia a Turquia, realitzades per l'imperi Otomà a les acaballes del segle XIX i singularment l’any 1915, durant el règim dels Joves Turcs. L’objectiu era l’eliminació física del poble armeni a Turquia, i hom calcula fins a un milió i mig de morts. I un altre milió de deportats en el que es coneix com la “diàspora armènia”!. La gent que va tenir sort i no va morir ni tampoc va ser deportada, doncs, va fugir cap a altres països (Grècia, EE.UU, França, Itàlia...).

Font:

Alguns autors que han fet referència el tema son:

- Franz Werfel amb Els 40 dies de Musa Dagh publicat al 1933:

És una novel · la escrita per l'autor jueu Franz Werfel.
La novel · la és un relat de ficció basat en la defensa de la vida real de Musa Dagh pels armenis que s'enfrontaven a les deportacions i massacres sistemàticament ordenades pel govern central. Encara que narra l'extermini dels armenis a mans de l'imperi otomà, aquesta és l'obra que llegien els jueus del gueto de Varsòvia durant el seu captiveri, doncs la seva història reflecteix, millor que cap altra, el seu martiri.

-Marc Morte amb Els fills de l'Ararat publicat al 2008:

A través de les paraules de l'anciana senyora Argopian, Kevin reviu la vida d'una nena i la seva família en un petit poble de l'interior d'Anatòlia fins que la barbàrie s'abat sobre ells. En aquest descens a l'infern, Araxie s'enfrontarà a la vida en tota la seva cruesa i perdrà la seva innocència per sempre, però també coneixerà persones i llocs que li demostraran que fins i tot en el pitjor dels deserts la vida és capaç de sobreviure.

-Atom Egoyan amb Ararat publicat al 2002:

Està basada en la massacre de Van, durant el Genocidi Armeni.

Aquesta pel·lícula entrellaça les històries de dues famílies, amb conflictes interiors sense resoldre. Raffi, d'origen armeni, lluita amb el record del seu pare i amb les reaccions oposades que aquest record suscita en la seva mare.

Maria Àngels Anglada

Va néixer a Vic el 9 de març de 1930. Durant la guerra i la revolució 1936-1939, passa tres anys refugiada amb la família a Donosti (Euskadi), on cursa els cursos primaris.
Acabada la guerra, torna a Vic amb la família i comença els estudis de batxillerat.

L'any 1945 publica els seus primers poemes en català, dos anys més tard comença a cursar l'especialitat e Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona on va conèixer el seu marit (Jordi Geli) i amb qui es va casar el 10 de maig de 1954.

Tres anys després es va traslladar a Figueres on va començar a fer classes.

L'any 1970 és un any important per a ella ja que a part de publicar el seu primer llibre, també va fer classes de català amb Òmnium Cultural i va ser jurat de premis literaris.
Una dècada després col·labora en diversos moviments polítics i culturals i va formar part de la llista d'Entesa dels Ncionalistes d'Esquerra a les eleccions legislatives catalanes.

La mort del sue marit, l'any 1986, la deixa trasbalsada i té una influència negativa en la seva obra.

Entre totes les seves obres cal destacar la publicació de la novel·la d'El violí d'Auschwitz, ja en els seus últims anys de vida rep la creu de Sant Jordi (1995), publica la novel·la Quadern d'Aram.

Finalment va morir el dia de Sant Jordi l'any 1999.

Comentari d'un poema

Si em vaga...

Contextualització:

Si em vaga és un poema de Josep Carner que pertany a la seva quarta etapa. És una poesia lírica. El va escriure l'any 1957 i pertany al llibre Absències.

Els poemes d'aquesta quarta etapa parlen molt de la Postguerra i el franquisme i "Si em vaga" és un d'ells. Entre d'altres, tambè n'hi ha el de Lleialtat que parla tambè d'aquests temes. Els poetes que escrivien en aquests anys ho feien sobre aquests temes i tristos per la postguerra, l'exili i el franquisme. Josep Carner aquests anys estava a Bèlgica de professor. Lògicament exiliat.

L'objectiu de l'obra és la declaració dels seus principis.

Anàlisi del contingut:

En la primera estrofa diu que si encara té ganes de viure, doncs, ho farà però supervivent d'un cant remot.

2ª estrofa. Viurà amb la cella corrugada.

3ª estrofa: Ens fa entendre que viurà callat, com passant de tot.

4ª estrofa: És una continuació de la tercera estrofa, ja que segueix posant exemples de com viurà. Com la paret en el seu sòtol, Com la pedra en el seu clot.

El títol Si em vaga... és com dir: Si vull... El tòpic literari diria jo que és "El Paradís Perdut" ja que abans de la guerra i tot allò de l'exili, Catalunya li anava tot bé, s'havien aconseguit uns principis i Catalunya i els catalans estaven en un moment dolç.

El tema és la vida, encara que d'una manera indirecta.

Anàlisi de la forma:

La rima d'aquest poema és consonant, tambè és masculina (en 4 versos) i femenina (en els altres 4 versos), dels 8 versos que formen el poema, només 4 rimen, els altres són versos blancs.

A més a més la rima és encadenocreuada (a b c b d b e b).

Els versos són de 8 síl·labes cadascú i llavors tots són d'art menor. N'hi ha 2 sinalefes (versos 1 i 3) i 3 elisions (versos 1, 4 i 8). Per tant, la mètrica és isosil·làbica. El poema al ser tan curt, doncs, no té tornada.

Les figures retòriques d'aquest poema són: l'anàfora, la comparació i la ironía.

El poema està escrit en primera persona del singular i en futur simple.

Conclusió:

A mí m'ha agradat molt perquè és molt impactant veure a un poeta explicant lo malament que ho estava passant i lluny de la seva pàtria i terra.

Jo he escollit aquest poema perquè al segon vers apareix la frase que dóna nom a l'antologia: Supervivent d'un cant remot.

Jo crec que el poema parla una mica del franquisme, ho dic perquè en una estrofa diu: "Viuré dreçant-me com un jutge, només mirant, sense dir mot" i no sé, a mí m'ha recordat al franquisme perquè durant aquella tràgica època no hi havia llibertat d'expressió ni d'opinió.

Diferències entre El Musical i l'obra de Mar i cel

Entre l'obra i el musical hi ha bastants diferències, tant d'escenes com de personatges.

L'escena de l'expulsió dels moriscos (1609) no surt a l'obra, hi ha personatges nous al musical que a l'obra no hi són.

En l'obra no apareix l'escena en què una noia vol matar Saïd i Idriss li salva la vida. A més a més al musical surten un parell d'escenes entre Saïd i Blanca cantant, per exemple: la cançó de "Per què he plorat?". Lògicament a l'obra les escenes de música no hi surten. No només a l'obra no surten escenes musicals sinó que no apareix ni l'escena en què Hassèn es penedeix de no haver fet cas al seu amo (Saïd).

Les dues escenes que més m'han sorprès, ja que són diferents en l'obra i el musical, són:

1) Malek s'atreveix a lluitar amb Saïd i és quan el grumet veu terra.

2) Saïd i Blanca moren de manera diferent que a l'obra !!! A l'obra es llencen Saïd agafa i es llencen al mar desprès de que Blanca sigui ferida d'un cop de bala.

A mí personalment m'ha sorprés molt que hi hagi tantes diferències, sobretot l'última escena, però m'han agradat molt, tant l'obra com el musical (però més el musical).

Però trobo normal tantes diferències ja que en l'obra escenes musicals és normal que no apareguin.

Evidentment els personatges en context són els mateixos, a la banda cristiana apareixen tres personatges principals: Blanca, una novícia, Carles, el seu pare, i el cosí Ferran, patró del vaixell abordat; a la banda morisca, Saïd, com a capità, i Joanot, un cristià renegat, també s'ha de dir que hi ha personatges secundaris com: Malek, Osman, Hassèn, Mahomet, Guillem i Roc, corsaris del vaixell, i cristians esclaus dels corsaris, però en el musical hi ha personatges que no hi són a l'obra, com: Idriss, Maria.

LA POESIA

Què és poesia ?

Poesia és aquesta magia, que consisteix a desvetllar sensacions amb l'ajuda d'una combinació de sons... aquest embruix gràcies al qual idees ens són necessàriament comunicades per paraules que, malgrat tot, noles expressem. (THÉODORE DE BANVILLE)

Definició de Poesia de Wikipedia.

Art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc.

Definició meva de Poesia.

Text amb rima on l'autor el que sol expressar són els seus sentiments. Personalment, crec que les poesies més maques són les que tenen versos de rima menor.

Un poema de la VIDA (pas del temps), l'AMOR, la MORT i la NATURA.

Vida:

AHIR

Menta, farigola,

ruda i romaní.

Una vella, vella com un pergamí

d'hora a la finestra

vol reconfegir

la casa que hom veia

darrere el jardí.

D'allà la cridava

un minyó veí.

Anaven a escola

pel mateix camí.

Que en fa d'anys, sospira,

que ell se li morí !

Tants d'anys fan un dia,

un de sol d'ahir.

I, si s'estimaven,

mai no s'ho van dir.

Menta, farigola,

ruda i romaní.

De "Llibre dels poetes" (1904)

El tòpic d'aquest poema és "Tempus fugit"

Amor:

L'AMOR

L'amor és fruit de l'amistat,

a vegades trencat però mai oblidat.

Pot ser gran o petit

però a vegades acaba

amb l'anell al dit.

De la meva germana

El tòpic d'aquest poema és "El joc de l'amor"

Mort:

Tots som un pou de vida,

tots vivim amb la mort

amagada a una guarida

que ens agafarà de la mà

a poc a poc, o un dia de cop.

Si l’alè es cansa

i l’ombra ens domina.

Si un mal cop de sort

al no- res ens deriva.

Si un esdeveniment

ens paralitza el cor.

Si un joc del destí

ens fa perdre la partida amb la vida,

ja saben els altres que érem part d’un tot

i que el buit s’ha de cobrir amb l’enyor,

i amb les flors i el foc l’eterna fugida.

I serem record,

i serem la baula

d’una cadena que ens uneix a tots

al misteriós món de la vida,

al misteriós món de la mort.

Isabel Barriel

Natura:

ARBRES

Voldria ta ciència,

arbre, per al meu cor,

tu que en el temps geliu ets paciència

i en dia ardent aboques un tresor.

Verd amuntegament d'onades blanes

amb un sospir de pau en cada floc,

el moviment dels núvols agermanes

amb el descans del roc.

Va a cada arbre una cèlica fortuna:

l'auró té deixes d'alba en el fullam recent,

el bedoll s'enamora de la lluna,

en el pi hi ha ditades del ponent.

Cap arbre com el freixe per alta ocelleria

quan apaigava el dia, tot lent, un vel ombriu;

i quan, de matinada, la boira s'esgarria, són cabelleres d'àngel els àlbers vora el riu.

Palpita el vern, de somnis nocturns en recordança.

Tot cintes d'aigua màgica és el desmai suau.

L'om crida el flabiol per a la dansa.

El faig és una església. El roure és un palau.

Tot home es plany, i l'arbre l'espera i l'aixopluga;

li val el foc i l'aigua, li gronxa l'esperit.

Uns arbres són finestra que l'oratjol belluga,

i d'altres són com una nit.

Trigo, mandrós, d'un encís d'arbre a fer-me lliure;

ullcluc, si sento un arbre m'apar tota la mar;

i un davant la meva finestra, fa que encar

no em dolgui prou de viure.

És en el llibre de consol que un dia

el Fill de l'Home un orb guarí,

i aquell tornat de tenebror s'esfereïa

en descobrint els vianants en el matí.

-Veig arbres que caminen- agenollat va dir.

Uns arbres amb follia que corre i poc s'acaba;

arbres que mena a vagareig, en lloc del pur misteri de la saba,

la sang en sotragueig.

-¿ On vas ? - les fulles diuen amb llur fidel frisança.

La branca puja sense cap pensament de mal.

Arbre frenat en una fèrtil esperança,

atura'm tu, si cal.

D'Arbres (1953)

El tòpic d'aquest poema és "Locus Amoenus"

He relacionat el poema que tracta de la mort amb la pel·lícula "LOS OTROS" perquè la pel·lícula ens fa veure que hi ha 2 tipus de morts. Els morts normals i corrents i els morts que no semblen que estiguin morts (semblen persones vives amb una vida normal).

El Noucentisme

- Cronologia del Noucentisme: Comença l'any 1906 amb la creació de la Solidaritat Catalana i acaba l'any 1923 amb el cop d'Estat de Primo de Rivera.

- Objectius: Modernitzar la societat, que estigui a l'alçada d'Europa. En l'àmbit de la cultura en trobem dos apartats:

1) Educació: Recerca Universitària, Consell Pedagògic, Biblioteques populars.

2) Llengua: Amb la creació de l'Institut D'Estudis Catalans (IEC) es creen les normes ortogràfiques l'any 1913, la Gramàtica l'any 1918 i el Diccionari l'any 1932.

Els Conceptes claus del Noucentisme són:


Imperialisme: Voluntat d'exterioritzar un model català.

L'Arbitrarisme: Voluntat de desrealització per arribar a l'ideal.

El Classicisme: Recuperació dels clàssics greco-llatins o greco-romans.

La Civilitat: Entesa aquella com a marc espaial més idoni i abastable de les transformacions a operar, i els tals valors com a resultats i alhora agents d'aquestes, era apostar a favor de la desruralització

El Mediterranisme: Un dels elements configuradors de la identitat catalana, del què és propi de la terra.

Fets històrics:
1906- Creació de la Solidaritat Catalana

1907- Creació de l'IEC (Institut D'Estudis Catalans).

1909- Setmana Tràgica

1913- Pompeu Fabra crea les normes ortogràfiques.

1914-1918- Primera Guerra Mundial.

1918- Crea la Gramàtica.

1923- Cop d'Estat de Primo de Rivera.

Etapes:

1) Combativa. Època de més esplendor (1906-1914).

a)Eugeni d'Ors crea un Marc teòric: el Glossari.

b) Els artistes són joves catòlics.

2) Establerta. El Noucentisme comença a decaure (1914-1923).

a) Procés d'institucionalització.

b) La burgesia es decanta cap a idees més conservadores.

Literatura: Autors més destacats: Josep Carner (poesia) i Eugeni d'Ors.

Escultura: Escultors més representatius: Arístide Maillol i Casanovas.

Pintura: Pintor més destacat: Joaquim Torres-Garcia.

Arquitectura: L'arquitecte més conegut: Josep Maria Pericas i Morros.

Comentari de l'obra Mar i cel

ACTE TERCER. ESCENA 7:

Contextualització:

Aquesta escena pertany al llibre de Mar i cel (és una obra de teatre escrita per Àngel Guimerà
l'any 1888).

Es tracta d'una tragèdia romàntica escrita durant la primera etapa d’Àngel Guimerà com a escriptor.

L'obra explica l'amor impossible entre un pirata musulmà (Saïd) i una noia cristiana (Blanca) les vides dels quals són tan diferents com el mar i el cel.


Anàlisi del Contingut:

L’escena comença amb un diàleg entre Carles i Ferran (pare i cosí de Blanca, respectivament) en què parlen de Blanca, on Carles no entén com és que Blanca està enamorada de Saïd i sembla que Ferran està en contra del seu oncle ja que si que entén l’amor de Blanca.

A continuació arriba el monòleg de Blanca on ella diu que està molt molt enamorada de Saïd i que hi pensa i que es preocupa molt per ell.

El seu pare no es creu el que diu la seva filla i mana als
soldats que trenquin la porta del camarot on és Saïd i que entrin per atrapar-lo, però Blanca es posa en mig i sense por que li fessin mal a ella en lloc de a Saïd.

Just quan els soldats s’apropen a la porta, Blanca fa un xiscle i de cop i volta s’obre la porta.


Anàlisi de la forma:

Aquesta escena passa cap al final de l’obra ja que és una de les últimes escenes del tercer i últim acte. L’obra passa després de l’expulsió dels moriscos d’Espanya (principis-mitjans del segle XVII).

Aquesta escena i tota l'obra passa al mateix lloc, a la porta d'un camarot

L’autor ens fa entendre aquesta escena fent una conversa entre Blanca, Ferran, Carles i més tard amb l’actuació dels soldats.

Ens fa entendre l’amor de Blanca cap a Saïd amb el monòleg que diu Blanca.

L'escena comença amb poca intensitat ja que només Carles i Ferran estan parlant, aixó sí, de Blanca. Quan Blanca diu que està enamorada de Saïd, doncs, la intensitat puja ja que el seu pare s'enfada molt. La part final de l'escena és la més intensa perquè els soldats ja es disposen a entrar a atrapar Saïd, i Blanca es posa enmig sota l'atenta mirada del seu pare.

I com tota l’obra, aquesta escena també passa en un vaixell, concretament en la porta del camarot on està tancat Saïd. A fora del camarot hi ha els soldats (esperant el moment en què Carles els doni permís per trencar la porta i entrar cap a Saïd), Blanca (defensant a Saïd), Carles (molt enfadat de l’amor de la seva filla amb Saïd) i Ferran (que intenta fer veure al seu oncle que no és res estrany que la seva filla s’enamori de Saïd).

Blanca en aquesta escena té un paper molt important ja que s’atreveix a dir al costat del seu pare l’amor que sent ella cap a Saïd i és la protagonista en aquesta escena i la que intervé més.

Blanca anímicament en aquesta escena sembla preocupada però es mostra valenta.
Saïd no intervé quasi res en aquesta escena però ell i Blanca són els protagonistes de l’obra i els que més intervenen en escenes anteriors i posteriors.

Carles es nota molt sorprès amb la seva filla i molt enfadat. En un apart diu: “Que tot acabi”.
Això significa que no té ganes de més bajanades de la seva filla dient que està enamorada
de Saïd. També se’l veu violent cap a Blanca ja que en un moment la tira al terra i li diu que juri que no estima Saïd.

Ferran és el que es veu més tranquil en aquesta escena l’escena.

El llenguatge dels personatges és en vers, emfàtic i en l'obra solen haver-hi hipèrbatons però en aquesta escena no n'hi ha.
Els versos tots són decasíl·labs (10 síl·labes).

Conclusió:

En fi aquesta escena és, sens dubte, una de les més importants ja que Blanca “fa oficial” davant del seu pare que està enamorada de Saïd.

Aquesta escena seria, l'explicació de la mort final de Saïd i Blanca ja que aquí Carles ja sap de mans de la seva filla que Saïd i ella estan molt enamorats.

És una escena molt important, interessant i una de les millors però tot i això es de les menys violentes i romàntiques

Finalment si traslladem aquesta escena als nostres dies pot ser el que els passant a moltes parelles avui dia: que els seus pares no volen que es casin i ells defensen el seu amor davant d’ells; més tard se’n van de casa i com que en aquells temps la casa dels pirates era el vaixell, doncs, Blanca i Saïd també se´n van anar de casa, però cap al cel.

Pirates i Corsaris

La diferència més evident entre pirates i corsaris es que els pirates atacaven per compte propi i els corsaris actuaven en nom d'un rei, atacant a vaixells de països enemics, dividint el producte del saqueig amb el monarca, que es quedava amb la major part.

Piratería al Segle XVI

El segle XVI serà un segle molt conflictiu entre els corsaris i pirates, de l'assalt i captura dels galions espanyols i la captura dels seus homes.

Sorgeix una activitat nova: els pirates i corsaris es fan negrers i s'apoderen a l'Àfrica d'éssers humans per vendre i esclavitzar.

Expulsió dels Moriscos

Una de les causes per la qual van expulsar als moriscos era que la majoria de la població morisca, després de més d'un segle de la seva conversió forçada al cristianisme, continuava sent un grup social a part, tot i que, excepte a València, la majoria de les comunitats havien perdut l'ús de la llengua àrab en favor del castellà, i el seu coneixement del dogma i els ritus de l'islam, religió que practicaven en secret, era en general molt pobra.

El 9 d'abril de 1609 es va prendre la decisió d'expulsar els moriscos.
A partir del 30 de setembre van ser portats als ports, on com ofensa última van ser obligats a pagar el passatge. Els primers moriscos van ser transportats al nord d'Àfrica.
El Consell de Castella va avaluar l'expulsió en 1619 i va concloure que no havia tingut efectes econòmics per al país.

L'expulsió d'un 4% de la població pot semblar de poca importància, però cal considerar que la població morisca era una part important de la massa treballadora,doncs no constituïen nobles, ni soldats. Per tant, això va suposar una minva en la recaptació d'impostos. Per València i Aragó que era on havien més moriscos doncs econòmicament resultar un inconvenient haver expulsat els moriscos.