LA POESIA

Què és poesia ?

Poesia és aquesta magia, que consisteix a desvetllar sensacions amb l'ajuda d'una combinació de sons... aquest embruix gràcies al qual idees ens són necessàriament comunicades per paraules que, malgrat tot, noles expressem. (THÉODORE DE BANVILLE)

Definició de Poesia de Wikipedia.

Art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc.

Definició meva de Poesia.

Text amb rima on l'autor el que sol expressar són els seus sentiments. Personalment, crec que les poesies més maques són les que tenen versos de rima menor.

Un poema de la VIDA (pas del temps), l'AMOR, la MORT i la NATURA.

Vida:

AHIR

Menta, farigola,

ruda i romaní.

Una vella, vella com un pergamí

d'hora a la finestra

vol reconfegir

la casa que hom veia

darrere el jardí.

D'allà la cridava

un minyó veí.

Anaven a escola

pel mateix camí.

Que en fa d'anys, sospira,

que ell se li morí !

Tants d'anys fan un dia,

un de sol d'ahir.

I, si s'estimaven,

mai no s'ho van dir.

Menta, farigola,

ruda i romaní.

De "Llibre dels poetes" (1904)

El tòpic d'aquest poema és "Tempus fugit"

Amor:

L'AMOR

L'amor és fruit de l'amistat,

a vegades trencat però mai oblidat.

Pot ser gran o petit

però a vegades acaba

amb l'anell al dit.

De la meva germana

El tòpic d'aquest poema és "El joc de l'amor"

Mort:

Tots som un pou de vida,

tots vivim amb la mort

amagada a una guarida

que ens agafarà de la mà

a poc a poc, o un dia de cop.

Si l’alè es cansa

i l’ombra ens domina.

Si un mal cop de sort

al no- res ens deriva.

Si un esdeveniment

ens paralitza el cor.

Si un joc del destí

ens fa perdre la partida amb la vida,

ja saben els altres que érem part d’un tot

i que el buit s’ha de cobrir amb l’enyor,

i amb les flors i el foc l’eterna fugida.

I serem record,

i serem la baula

d’una cadena que ens uneix a tots

al misteriós món de la vida,

al misteriós món de la mort.

Isabel Barriel

Natura:

ARBRES

Voldria ta ciència,

arbre, per al meu cor,

tu que en el temps geliu ets paciència

i en dia ardent aboques un tresor.

Verd amuntegament d'onades blanes

amb un sospir de pau en cada floc,

el moviment dels núvols agermanes

amb el descans del roc.

Va a cada arbre una cèlica fortuna:

l'auró té deixes d'alba en el fullam recent,

el bedoll s'enamora de la lluna,

en el pi hi ha ditades del ponent.

Cap arbre com el freixe per alta ocelleria

quan apaigava el dia, tot lent, un vel ombriu;

i quan, de matinada, la boira s'esgarria, són cabelleres d'àngel els àlbers vora el riu.

Palpita el vern, de somnis nocturns en recordança.

Tot cintes d'aigua màgica és el desmai suau.

L'om crida el flabiol per a la dansa.

El faig és una església. El roure és un palau.

Tot home es plany, i l'arbre l'espera i l'aixopluga;

li val el foc i l'aigua, li gronxa l'esperit.

Uns arbres són finestra que l'oratjol belluga,

i d'altres són com una nit.

Trigo, mandrós, d'un encís d'arbre a fer-me lliure;

ullcluc, si sento un arbre m'apar tota la mar;

i un davant la meva finestra, fa que encar

no em dolgui prou de viure.

És en el llibre de consol que un dia

el Fill de l'Home un orb guarí,

i aquell tornat de tenebror s'esfereïa

en descobrint els vianants en el matí.

-Veig arbres que caminen- agenollat va dir.

Uns arbres amb follia que corre i poc s'acaba;

arbres que mena a vagareig, en lloc del pur misteri de la saba,

la sang en sotragueig.

-¿ On vas ? - les fulles diuen amb llur fidel frisança.

La branca puja sense cap pensament de mal.

Arbre frenat en una fèrtil esperança,

atura'm tu, si cal.

D'Arbres (1953)

El tòpic d'aquest poema és "Locus Amoenus"

He relacionat el poema que tracta de la mort amb la pel·lícula "LOS OTROS" perquè la pel·lícula ens fa veure que hi ha 2 tipus de morts. Els morts normals i corrents i els morts que no semblen que estiguin morts (semblen persones vives amb una vida normal).